Permeteu-me un insòlit, si més no així ho vull pensar; exercici de vanitat per la meva part.
No paro de rebre felicitacions per les meves declaracions, la darrera Diada de l'Onze de setembre, a Ràdio Lloret. De debò, he rebut trucades, la gent em para pel carrer, i essent sincer us he de dir que avui, poques hores abans de que escrigués aquest article, un avi venerable, un vell independentista, m'ha fet emocionar, fins que les llàgrimes han amenaçat de vessar les conques dels meus ulls, mentre aquest insigne i no per tal fet conegut patriota rememorava les declaracions, fent-me saber que mentre m'escoltava havia plorat.
Sé que molts dels que llegireu aquest article no m'heu escoltat. Sincerament, no creia que les meves paraules poguessin tenir tal ressò, pel fet que el que deia em sembla obvi. Així, l'important no és qui ho diu o com ho diu, sinó el que es diu.
En síntesi. Si vols que et respectin, respectat tu mateix. A Lloret, on tenim un govern de Convergència i Unió, quin partit sembla ser és el salvador de la pàtria, i que encapçala un Alcalde, alhora Diputat al Parlament de Catalunya i aspirant a una Conselleria, s'ha permès, mitjançant un burd artifici legal, saltar-se, novament, en tant que reincidia; un festiu nacional, el més important, la nostra Diada nacional, facultant que les botigues poguessin obrir.
Per fer-ho, als "lumbreres" no se'ls ha acudit res més, per aprofitar-se dels sempre existents resquícis de la norma; que muntar una suposada fira catalana, és a dir, un mercat pur i dur, de calces, xurros i samarretes de la roja, davant el passeig mossèn Agustí Font.
Quina dignitat d'acte institucional, quin embalum de nacionalisme, si despertés del seu somni etern el propi mossèn Cinto. Homenatge a la senyera i cant dels Segadors amb ferum de xurros, a encara no vint-i-cinc metres de la plaça de la vila. Feta la denúncia, no només per la meva part, hom va córrer a penjar-hi senyeres petites i demés, aconseguint un harmoniós resultat, ja que coexistien les senyeretes i les samarretes de "la roja". Està clar que amb el "business" tot és tolerància, la qüestió és vendre.
Vergonya. Això és que sento i el que hauria de sentir qui tingui un mínim amor i respecte per la seva terra, ja sigui de naixement, ja sigui d'acollida.
No soc molt de missa, però remetent-me a la meva educació infantil, la que vàrem rebre tots els de la meva generació, l'imatge del passeig, em va recordar l'episodi dels fariseus al temple que Jesucrist va foragitar.
Dit l'anterior, al lector li correspon atribuir el paper a cada un dels actors que he esmentat.
D' això s' en diu utilització de la norma en benefici propi (arreplegar vots per les municipals)
ResponEliminaRealment parlo sense haver escoltat la ràdio l’altre dia, només que m’ha arribat aquest escrit vial mail aquest mati i tot just ara el llegeixo. Dit això i referint-me a l’article no veig gens greu el tema que "la Roja" vengui samarretes al costat de la senyera.
ResponEliminaAquí la meva explicació: Últimament no paro de sentir frases que m’evoquen al mateix discurs que fan els "espanyolistes" però en una transformació catalanista del mateix: O amb mi o contra mi.
Sincerament a mi m’és igual que els espanyols hi siguin, l’únic que realment m’importa és em reconeguin que sóc català. No per que necessiti reconeixement social d’aquest fet (sóc català li pesi a qui li pesi), si no per que necessito el reconeixement institucional que va lligat a certs drets i obligacions. Així doncs s’entén que em sembli un xic banal discutir sobre si la Senyera ha de lluir amb "La Roja" el dia de la diada, o fins i tot que aquell dia es treballi (treball ha estat sempre una icona del nostre poble), el que realment hauria de molestar és que "La Barrada" no tingui la opció de lluitar pel mateix que "La Roja".
Per voler la independència no vull que els espanyols deixin d’existir al meu país, ni els Bascs, ni els Gallecs, ni Italians, Holandesos o qualsevol altre nacionalitat, tampoc vull trencar relacions amb ells. Quan vull la independència també vull que aquells que han estat acollits en aquest país desitgin acollir la nostra llegua i la nostra cultura, fins el punt de sentir-les com a pròpies. Els catalans sabem molt de treballar i de rondinar però poc de convèncer. Un discurs constructiu normalment sempre convenç més que no pas d’altres
Hola Jordi moltes gràcies pel teu comentari.
ResponEliminaRealment no estic d'acord amb les teves conclusions. O no m'has entès o fas un anàlisi banal del que dic. A mi no em fan cap nosa els espanyols. És més, tinc molta estima per la gran majoria dels seus ciutadans i no els vull cap mal, ans al contrari.
La crítica no es centrava en l'espanyolitat. La crítica es centrava en que el partit que s'albira com el majoritari a casa nostra no es creu el seu país ni el que representa. Si és important el fons també ho son les formes, i aquestes evidentment han fallat.
Respecte al teu comentari de la cultura de treball al nostre país m'ha recordat aquelles frases del NODO, quan ens passaven la ma per l'esquena parlant de la laboriosa Catalunya, mentre ens espoliaven.
La tragèdia del poble català és la de la dona enganyada. Es creia més intel•ligent, més alta, més rossa, més maca i en definitiva superior, i de cop, nosaltres, ningú més que nosaltres li hem fet obrir els ulls i se’n ha adonat d’on som. Que mentre uns ens raspallaven i altres, els que han manat durant 23 anys ens tapaven els ulls; ens han fet la feina, i mentre pagàvem autopistes Espanya s’ha modernitzat plenament passant-nos la ma per la cara a tots nivells.
De catalans n'hi ha de treballador i d'acomodats com a tots el mon. O és que ara em diràs que la nostra naturalesa humana és diferent de la resta dels mortals. Això ja és nacionalisme ètnic de funest record a la història de la civilització.
Bé, no vull polemitzar. De fet només volia agrair el temps que has perdut en comentar el meu escrit i dir que valoro, encara que no comparteixo les teves reflexions.
Una abraçada.