20 de set. 2010

El President d'ERC, en Joan Puigcercós inaugura la nova seu de la secció local de Lloret de Mar.

El darrer dijous 16 de setembre, en Joan Puigcercós i Boixassa va inaugurar la nova seu de la secció local d'Esquerra republicana de Catalunya a Lloret de Mar.


En Joan Puigcercós amb part dels militants de Lloret de Mar.


Una imatge de l'espectacular rètol de la nova seu d'ERC a Lloret de Mar.

              Us oferim, per cortesia d'un bon amic, el vídeo del discurs d'inauguració.

Video inauguració seu ERC Lloret de Mar

16 de set. 2010

Bon cop de xurro!

Permeteu-me un insòlit, si més no així ho vull pensar; exercici de vanitat per la meva part.

No paro de rebre felicitacions per les meves declaracions, la darrera Diada de l'Onze de setembre, a Ràdio Lloret. De debò, he rebut trucades, la gent em para pel carrer, i essent sincer us he de dir que avui, poques hores abans de que escrigués aquest article, un avi venerable, un vell independentista, m'ha fet emocionar, fins que les llàgrimes han amenaçat de vessar les conques dels meus ulls, mentre aquest insigne i no per tal fet conegut patriota rememorava les declaracions, fent-me saber que mentre m'escoltava havia plorat.

Sé que molts dels que llegireu aquest article no m'heu escoltat. Sincerament,  no creia que les meves paraules poguessin tenir tal ressò, pel fet que el que deia em sembla obvi. Així, l'important no és qui ho diu o com ho diu, sinó el que es diu.

En síntesi. Si vols que et respectin, respectat tu mateix. A Lloret, on tenim un govern de Convergència i Unió, quin partit sembla ser és el salvador de la pàtria, i que encapçala un Alcalde, alhora Diputat al Parlament de Catalunya i aspirant a una Conselleria, s'ha permès, mitjançant un burd artifici legal, saltar-se, novament, en tant que reincidia; un festiu nacional, el més important, la nostra Diada nacional, facultant que les botigues poguessin obrir.

Per fer-ho, als "lumbreres" no se'ls ha acudit res més, per aprofitar-se dels sempre existents resquícis de la norma; que muntar una suposada fira catalana, és a dir, un mercat pur i dur, de calces, xurros i samarretes de la roja, davant el passeig mossèn Agustí Font.

Quina dignitat d'acte institucional, quin embalum de nacionalisme, si despertés del seu somni etern el propi mossèn Cinto. Homenatge a la senyera i cant dels Segadors amb ferum de xurros, a encara no vint-i-cinc metres de la plaça de la vila.  Feta la denúncia, no només per la meva part, hom va córrer a penjar-hi senyeres petites i demés, aconseguint un harmoniós resultat, ja que coexistien les senyeretes i les samarretes de "la roja". Està clar que amb el "business" tot és tolerància, la qüestió és vendre.

Vergonya. Això és que sento i el que hauria de sentir qui tingui un mínim amor i respecte per la seva terra, ja sigui de naixement, ja sigui d'acollida.

No soc molt de missa, però remetent-me a la meva educació infantil, la que vàrem rebre tots els de la meva generació, l'imatge del passeig, em va recordar l'episodi dels fariseus al temple que Jesucrist va foragitar.

Dit l'anterior, al lector li correspon atribuir el paper a cada un dels actors que he esmentat.

4 de set. 2010

Un viatge instructiu. Els Estats Units d'Amèrica.



          Aquest estiu he fet de turista i amb la meva família hem fet un periple per un parell d'Estats dels que integren la Federació dels Estats Units d'Amèrica.

          Amb ànim il·lustratiu, i per deixar clar que les meves reflexions no son fruit de l'enlluernament he de dir que no era la primera vegada que hi anava. Fa gairebé quinze anys, amb la Maribel, la meva dona, varem fer el mateix viatge.

          Permeteu que digui que no pretenc amb aquest article donar a conèixer la meva vida privada. Així, tret d'amics íntims, familiars i veïns propers, no crec que ningú en tingués coneixement previ dels nostres moviments - com veieu segueixo fil per randa les indicacions dels cossos de seguretat-. La meva intenció és contrastar, comparant amb el nostre propi poble i país, allò que he tingut oportunitat de conèixer "in situ".

          De tal exercici sorgeixen les següents reflexions:

1a.- La comparativa de fa gairebé quinze anys és clara. Ells han anat de forma palpable endavant i nosaltres (quan dit nosaltres em refereixo a Lloret com a destinació turística), en alguns aspecte hem anat endarrere.

2a.- Cal millorar, i molt, el tracte que dispensem a qui ens visita. La comparació ens deixa, segons el meu parer a molt mal lloc. L'amabilitat extrema. La voluntat de fer-te sentir a gust i la sensació de que tot te solució és patent amb tot aquell amb qui et relacionis. No es tracta de una qüestió de diners, et tracten igual a una botiga d'articles selectes que al Dunki'n Donuts. A la cua de qualsevol restaurant de menjar ràpid que al millors dels restaurants.

3a.- És envejable la patent voluntat de treball i la iniciativa dels propis treballadors que es constata tant en el tracte a les persones, com en la seva resolució a tirar endavant en un entorn laboral gens favorable comparat amb el nostre sistema. Ningú defuig la feina - si més no així ho sembla- i entén que el seu benestar depèn d'aquell a qui en definitiva serveix.

4a.- La quantitat i qualitat de l'iniciativa empresarial és abessagadora. Tanmateix, en un entorn liberalitzat, sense els condicionants dels monopolis imposats per la privatització a dit d'empreses públiques o quasi-públiques (entenguis Telefònica, Endesa, Iberia, etcètera,..) és evident que el mercat, amb un marge d'operar implacable, efectua una selecció natural de la que nosaltres ens veïem privats pels abans esmentats condicionants oligàrquics.


   És evident que res no és perfecte enlloc, i que tant a New York, com a Florida, com a Georgia, com a tants de llocs existeixen problemes, i contrastos entre riquesa i pobresa, però també ho és que ells saben qui son i que volen ser.


    Lloret, o més ben dit, aquella part de Lloret, més antiga, més participativa, arrelada als seus orígens, sap el que era i voldria ser, però tant dirigents socialistes com convergents l'han privat de la seva ànima, en la seva voluntat de convertir-la en una ciutat, allò que mai no va voler ser, i que mai no serà. L'èxit no rau en ser el més gran, el que te més llits, i en definitiva més vomitades pel carrer, l'èxit rau en ser tu mateix. A saber mirar al futur amb l'orgull de saber d'on vens i on vols anar. A saber que, per mantenir la teva essència, no has de créixer de forma continuada i insostenible, per alimentar una màquina cada vegada més grossa i que cada vegada necessita més recursos.

    Lloret ha excedit el límit de la seva sostenibilitat i per tant, el seu creixement ha de ser retractiu. És a dir, no s'han de crear més places hoteleres (i així ho verifica el mercat darrerament amb la desaparició d'establiments), sinó que les existents s'han d'optimitzar i millorar. De la mateixa manera, no es precisen més habitatges (el parc existent cobreix més que sobradament les expectatives futures de la població) i així en tants i tants àmbits.

     Només des de la consciència de qui és i de que vol ser Lloret tirarà endavant. L'èxit no rau en ser igual que els demés, sinó en la diferència, en  ser especial, i Lloret en te molts de  motius i atractius per sentir-se especial.

      Esquerra està doncs per portar Lloret allà on vol ser i on la porten les seves arrels, no on la volen empresaris sense escrúpols i especuladors.