El niño de Cala Rajols.

Bocabadat. Així em vaig quedar quan vaig escoltar pel canal 3/24, que el senyor Xavier Crespo, Alcalde de Lloret de Mar, havia votat no a la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia i finalment ha aconseguit, que no es celebrin més curses de braus a Catalunya (de fet entrarà en vigor a partir del primer de gener de 2012).

Com no pot ser d'altra manera, he de mostrar el meu respecte absolut per la decisió del senyor Crespo, qui lliurement ha optat, arrel de la llibertat de vot que ha donat el seu grup parlamentari.

Dit l'anterior, també estic en el meu dret de qüestionar el perquè de tal vot, i arribar a la conclusió que tal decisió, igual que moltes altres, es fruit de la demagògia i el pur electoralisme.

Com que una crítica com l'anterior no es pot formular gratuïtament, en donaré els meus arguments, i és que no s'entén que en el Ple de l'Ajuntament de Lloret de Mar, que el senyor Crespo encapçala com a Alcalde, es voti a favor de la moció que nega la possibilitat de que es duguin a terme espectacles amb animals, i que en canvi  es defensi, com es detalla en el Diari de Girona; en el Parlament la continuïtat de la "fiesta" sota l'argument de que s'està fart de prohibicions i que ara no és el moment de debats com aquest.

Certament, pel senyor Crespo mai és el moment per entrar en debats que l'obliguin a definir-se d'una o altra manera. Ai amics, això fa perdre vots!

No es pot estar a missa i replicant. Ara a Lloret dic que no als espectacles amb animals per fer contents als seus defensors i ara al Parlament de Catalunya em congracio amb els defensors de la "fiesta", molts d'ells, a Lloret, residents al barri del Molí (on CiU no treu els seus millors resultats), i als que des d'aquesta tribuna aprofito per fer-los arribar una cordial salutació.

Crec que en democràcia, respectant el lliure pensament, als polítics sens ha d'exigir coherència en les nostres decisions i és evident que la decisió presa pel senyor Crespo no ho és de coherent.

Lloret. On és la nostra dignitat?

Lloret, el nostre Lloret no te dignitat?

Com a lloretenc m'ofenen i em subleven tots els atacs que el bon nom de la nostra vila pateix, en molts casos per  demagogs desinformats de paraula i insult fàcil.

Dit això, també m' ofèn veure que molts dels que ens visiten orinen impunement a qualsevol cantonada de la nostra població sense que ningú gosi dir-los res.

La dignitat però, no només ens la violenten els indocumentats que incapaços de gaudir dels dons que la naturalesa ha disposat regalar a Lloret de Mar només hi vénen per les promeses d'alcohol barat i marxa sense límit els fan elements indesitjables, no només forans, sinó també veïns respectats de la nostra vila -els diners malauradament fan guanyar el respecte no només dels ciutadans de peu, també de molts dels membres de la classe política-.

També la violenten, la dignitat, i impunement, milionaris que, mitjançant actuacions pròpies dels senyors feudals, fan i desfan sobre el territori, tant és que es tracti d'un sòl no urbanitzable, protegit pel Pla Director Costaner i integrat en un Pla Especial d'interès natural.

Si m'hi vull fer una pista de bàsquet, m'hi faig una pista de bàsquet i no demano cap permís i si em denuncien ja pagaré la multa i tot quedarà així.

Això senyors, això és una vergonya majúscula i ningú, absolutament ningú, tant m'és l'administració de la que parlem, sigui local o de la Generalitat, fa res per arranjar-ho. Tots els expedients oberts son foc d'encenalls que no duen enlloc i la prova és el reguitzell d'actuacions sobre la finca de Can Juncadella que no compten amb llicència, ja sigui perquè ha estat sol·licitada i no ha estat concedida (fins un anys desprès de la seva sol·licitud i amb informes desfavorables de departaments com el de medi ambient), ja sigui perquè directament s'han dut a terme sense llicència.

Totes tals evidències han de portar a concloure l'incapacitat, o la manca de voluntat de l'actual equip de govern, amb el seu Alcalde, el senyor Xavier Crespo davant, per fer-hi res.

A nosaltres en general i a mi en particular no em trobaran al seu costat. Si volem un futur pels nostres fills hem de lluitar per restablir la dignitat de Lloret. Tant davant dels febles com sobretot, davant dels poderosos.

La incomprensió. Interès o ignorància?

Com a militant d’ Esquerra republicana de Catalunya no deixen d’encendre’m el comentaris que ens titllen d’oportunistes per la nostra posició en tot l’afer de l’Estatut.

Així doncs, se’ns retreu que desprès de refusar-lo i haver postulat el no a l’aprovació del text, ara ens erigim en un dels seus grans defensors, encapçalant l’oposició a la sentencia del Tribunal Constitucional que el retalla i desvirtua completament.

En un primer moment, vaig arribar a pensar que tals critiques obeïen a un principi d’interès. Interès a desacreditar, en l’arena política a ERC, amb finalitats únicament electorals. Amb el temps però, he arribat al convenciment de que tals crítiques no tenen cap mena de finalitat espúria, sinó que obeeixen a la creença inconscient d’aquells que les formulen.

Tal fet, que d’entrada podria semblar bo, és la prova del cotó dels grans dèficits democràtics que assolen, en aquest cas, el nostre país, és a dir, Catalunya, així com l’estat al que vulguem o no, ens trobem lligats, Espanya.

L’Estatut sotmès a la guillotina del Tribunal Constitucional no és el d’Esquerra republicana de Catalunya. Tots sabem que el darrer compromís d’ERC amb l’Estatut, fou la seva votació i aprovació al Parlament de Catalunya, el trenta de setembre de 2005. No vull recordar el que va passar desprès a les Corts espanyoles, i el pacte que va fer possible que hi fos aprovat, amb una gran mutilació que va fer inviable el nostre suport.

L’Estatut però, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, i per això, només per això, la seva defensa el fa creditor de tots els nostres afanys i esforços. Tant costa d’entendre?

 Certament, com ja he dit abans, entenc que la dificultat de comprensió no és voluntària. De la mateixa manera que a una persona amb dificultats cognitives no se li poden exigir responsabilitats pels seus actes, és evident que, a unes persones o col·lectius quins principis democràtics no s’ajusten a allò que cal considerar mínim o essencial, no se’ls pot exigir que entenguin la nostra postura.

Així doncs, no cal esperar ni comprensió, ni generositat. La independència no arribarà pels mecanismes creats per evitar-la i per tant l’hem de prendre, la pregunta és com?